Tampoc diré que es troba dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró, ni que els voltants del Pedraforca han estat declarats paratge natural d'interès nacional, ni que les bruixes es reuneixen a dalt la nit de Sant Silvestre.
Tot això és fàcil de buscar i trobar.
I digue'm que parlo del Pedra. Mireu el seu perfil, una muntanya ferma, des de la seva formació que s'erosiona pel mig, aquesta erosió està en part ajudada pel pas dels seus amants, dels seus amics, i tot i així, aguanta i mostra les tarteres entre les seves carenes amb el seu destí de desgast continu d'una forma quasi imperceptible. L'envejo.
El Pedraforca. Mentre hi anava a fer aquesta excursió, hi anava pensant en el repte que suposava per a mi, me l'anava mirant de lluny, aquesta Enforcadura, aquests pollegons... un cop passat Saldes encara hi ha una estona de cotxe fins al mirador de Gressolet, allà deixarem el cotxe i començarem a pujar cap al Coll de Verdet. Aquesta estona se'm va fer atemporal, com si tot s'hagués quedat quiet i callat i només ens moguéssim nosaltres dins el cotxe, i el cotxe es mogués per la carretera sense conduir-lo realment. A l'aparcament torno a la realitat, vaig ben acompanyada, el Joan és un bon monitor de muntanya i sap el que jo sé fer, fins on puc arribar, més que jo i tot. Sempre sota la meva responsabilitat.
Arribem al refugi Lluís Estasen, dit així en honor del que va ser el que obria via a la primera escalada de la cara nord del Pedraforca l'any 1928.
Us recomano aquest interessant documental, recreació d'aquesta escalada en espardenyes:
L'altra cara de la forca
El dia es presenta fresquet, assolellat, sense vent, sense núvols, i el tenim pel davant! Encara que curt per l'època que estem.
A la motxilla duc canalons de Nadal, casolans, encara falta per a què parem a fer un mos, encara no tinc gana, però hi pensava en ells... mmmmm
Per arribar al Coll de Verdet es passa per uns camins molt agradables, curiosament solitaris, i a mida que avançàvem la paret nord del Pedra anava agafant protagonisme en el paisatge.
Sense descuidar les vistes cap a l'altre cantó!
Impressionant paret!
Allà, darrera meu, es veu una silueta...
Ara es pot dir que està al mig de la foto...
Oh! El Gat!
Veieu quin cel, quin blau!
I les capritxoses formes...
No ens vam trobar ningú fins passat el Coll, però el Joan, com és costum, anava recollint la brossa dels demés.
Amb una bossa en va tenir prou, per sort.
I aquí quasi estem al Coll de Verdet, ja es veu!
I a partir d'aquí a grimpar pràcticament fins dalt de tot.
Les roques estan cada vegada més polides pel pas dels excursionistes, brillen en certs punts arrodonits ja, amb el perill de relliscar més fàcilment.
Aquí ja ens toca el Sol, i s'agraeix una mica de la seva escalfor, i aprofitem i queixalada a un canaló!
Gaudeix! Gaudeix de les vistes Joan!!!
Perquè des d'aquesta banda tenim aquest paisatge que atrau els ulls.
Aquesta particularment m'encanta.
I continuen les grimpades, desgrimpades, grimpades... diria que unes quatre puntes fins arribar al cim.
Des de baix és en això en el que pensava, en aquest repte particular, he aprés molt en aquesta sortida ben agafada de les quatres potes a la muntanya. En la baixada no hi pensava, tarteres ja n'havia fet i la del Pedraforca no m'amoïnava per res.
Allà tenim el cim!!!
Hi ha algun muntanyenc que es veu petit petit.
Baixa...
Puja...
Ja quasi l'assolim.
Pollegó Superior! Et tinc!!!
Ara toca un altre canaló a 2.506 msnm!!!
Foto de rigor/record dalt del cim i continua la ruta cap a l'Enforcadura desgrimpant una mica més.
7 fotografies per captar tot el voltant, tot aquest petit tros meravellós de Terra que podem arribar a veure fent un gir de 360º des d'un sol punt.
El Pollegó Inferior... no sé si mai gosaré pujar-hi... i l'Enforcadura.
He trigat més del previst, si caminant sóc una xino-xano, imagineu grimpant, però ja estem al principi de la tornada.
Als nostres peus l'inici de la tartera, amb les seves corresponents pedres, pedretes, rocs, rocallots, roquetes, pendents.
Som-hi!
Aquesta és l'última foto fins arribar al cotxe de nou. No hi ha temps a perdre, el Sol es va posant sense parar i la nit ens atrapa.
Les paraules encoratjadores que anava escoltant: "ràpid, amb decisió, vinga no paris, un peu i l'altre ràpid, de costat, no et paris, "brillu", flexiona les cames, vinga! amunt!"
No era bo que es fes de nit fins trobar el camí del refugi de nou com a mínim, i jo que anava baixant amb tota la rapidesa que sé, sense parar només que per a aixecar-me de nou... no sé quantes
vegades vaig caure de cul!!!
Ara ric, i llavors també, l'humor sempre salva. Finalment arribem al cotxe que era pràcticament fosc del tot... i un altre canaló que va caure!!!
Un dia intens, irrepetible, memorable, encara ara (escric això que han passat ja tres dies sencers!) sento l'emoció d'estar allà dalt, d'haver pujat i d'haver baixat.
Per cert, les fotos que surto jo, les va fer el Joan, és clar!
Encara n'hi ha més, de fotos, per si encara no n'heu tingut prou:
 |
| Aquesta és d'una altra sortida, presa des de les Cingleres de Tavertet |
El Pedraforca. Mentre hi anava a fer aquesta excursió, hi anava pensant en el repte que suposava per a mi, me l'anava mirant de lluny, aquesta Enforcadura, aquests pollegons... un cop passat Saldes encara hi ha una estona de cotxe fins al mirador de Gressolet, allà deixarem el cotxe i començarem a pujar cap al Coll de Verdet. Aquesta estona se'm va fer atemporal, com si tot s'hagués quedat quiet i callat i només ens moguéssim nosaltres dins el cotxe, i el cotxe es mogués per la carretera sense conduir-lo realment. A l'aparcament torno a la realitat, vaig ben acompanyada, el Joan és un bon monitor de muntanya i sap el que jo sé fer, fins on puc arribar, més que jo i tot. Sempre sota la meva responsabilitat.
Us recomano aquest interessant documental, recreació d'aquesta escalada en espardenyes:
L'altra cara de la forca
El dia es presenta fresquet, assolellat, sense vent, sense núvols, i el tenim pel davant! Encara que curt per l'època que estem.
Allà, darrera meu, es veu una silueta...
Amb una bossa en va tenir prou, per sort.
Des de baix és en això en el que pensava, en aquest repte particular, he aprés molt en aquesta sortida ben agafada de les quatres potes a la muntanya. En la baixada no hi pensava, tarteres ja n'havia fet i la del Pedraforca no m'amoïnava per res.
Hi ha algun muntanyenc que es veu petit petit.
Ara toca un altre canaló a 2.506 msnm!!!
Als nostres peus l'inici de la tartera, amb les seves corresponents pedres, pedretes, rocs, rocallots, roquetes, pendents.
Som-hi!
Les paraules encoratjadores que anava escoltant: "ràpid, amb decisió, vinga no paris, un peu i l'altre ràpid, de costat, no et paris, "brillu", flexiona les cames, vinga! amunt!"
No era bo que es fes de nit fins trobar el camí del refugi de nou com a mínim, i jo que anava baixant amb tota la rapidesa que sé, sense parar només que per a aixecar-me de nou... no sé quantes
Ara ric, i llavors també, l'humor sempre salva. Finalment arribem al cotxe que era pràcticament fosc del tot... i un altre canaló que va caure!!!
Un dia intens, irrepetible, memorable, encara ara (escric això que han passat ja tres dies sencers!) sento l'emoció d'estar allà dalt, d'haver pujat i d'haver baixat.
Per cert, les fotos que surto jo, les va fer el Joan, és clar!
Encara n'hi ha més, de fotos, per si encara no n'heu tingut prou:
 |
| El Pedra! |
Nota del 23 d'octubre de 2012: Aquest Pedraforca, el del 26 de desembre, sempre em portarà regust a covardia, i no pas meva.
