Aquí us presento: el Montlude!
La Vall de Toran ja la coneixia una mica, fa un any que
hi vaig estar per aquesta zona. Arribem al refugi Dera Honeria i seguim per la pista que continua per l'esquerra uns quants quilòmetres i acampem en un raconet perfecte al costat mateix d'aquesta pista, i ens disposem a sopar al costat del foc.
Voleu una mica?
Pel matí ens llevem d'hora, la lluna estava allà, al cel, i ens preparem per fer el camí fins el Montlude, el nostre guia, el Sergi, l'explica perfectament en el seu
bloc, i el
mapa també el teniu allà.
Ens parem un moment a l
'Avet de Canejan, arbre catalogat per la Generalitat com a monumental, de 22 metres d'alçada i 5 metres i mig fa el seu contorn.
I jo continuo amb la imaginació... i li veig la cara. Veieu l'ull i la boca?
La cabana de Laujò, aquí vindré a viure! Encara que passaré molt fred... potser triaré un altre lloc per anar a viure, a prop del Pirineu, però no al bell mig sense cap veí a qui demanar una mica de sal...
Contemplant el paisatge, admirant la muntanya, i
fent fotos estic aquí.
La ruta fins al Montlude i tornar ens va ocupar moltes hores, moltes hores de gaudir i de patir i de caminar per terrenys de vegades difícils. Hi havia corriols per bona part mig amagats, on els peus podien ficar-s'hi amb facilitat, sort vaig tenir de no fer cap mal pas.
La tardor, els seus colors encara no estaven en la seva plenitud, però algun que altre contrast es deixava veure. I és que hem tingut una tardor una mica tardana aquest any.
Aconseguit!
Al cim del Montlude, recuperant forces, que quasi no podia parlar... m'he d'entrenar més, molt més! I aprendre a ajudar-me amb els pals i a confiar més en les meves possibilitats.
Quan veig els altres que no dubten tant com jo on posar el peu en el següent pas, penso que un dia o altre jo també ho tindré ja aprés, de mentre vaig agafant experiència, a poc a poc.
Veieu quina meravella de paisatges muntanyencs! Un rere l'altre!
I ja tornem a estar al bosc de nou, una excursió impressionant la que hem fet avui.
I encara més impressionant la botifarra que vam comprar a Pardines pensant en el sopar que ens faríem a la Vall de Toran, acompanyada d'unes patates al caliu, tot regat amb vi, riures i escalfor del foc.
Hipnotitzant! Tant el foc com els estels.
I com sempre, una companyia muntanyenca per definició. Gràcies companys per compartir aquests moments i les vostres fotos (les alineades a la dreta), que quan les miro i em veig, no m'hi crec que hagi estat, que hi hagi pujat, que hi hagi baixat... quasi com un somni, una realitat irreal.
Al cim del Montlude, recuperant forces, que quasi no podia parlar... m'he d'entrenar més, molt més! I aprendre a ajudar-me amb els pals i a confiar més en les meves possibilitats.
