La Fuente del Cuento: petits records, records de petita.

Nostàlgia? No. No del tot. Records per respirar-los fins al fons. Em venia de gust.

Un munt de diumenges, el papá treballa tots els dies, la mamá ens duu a la muntanya. Vés tu per on, la meva primera muntanya! Què poc sabia aquesta muntanyeta i aquella nena com arribaria a n'estar d'elles!

Som quatre germans, dos nens i dues nenes. Cabàs ple de menjar i quatre mans per agafar alhora, dos a un cantó i dues a l'altre. Anem caminant des de casa, des del carrer de Guipúscoa, ara rambla, a tocar del Clot.

Ja feia temps que volia anar a buscar i a trobar vestigis dels records de petita, dos en concret: l'Arbre Helicòpter i la Pedra de la Lagartija. I, just començar a pujar les escales, em vaig trobar amb un que no esperava: la olor! La olor a aquells matins de diumenge pel Parc del Guinardó: són els eucaliptus que omplen l'aire d'aroma, diria que amb un toc de resina de pi.

De l'Arbre Helicòpter ni rastre... de la Pedra de la Lagartija, tampoc. Però vaig traspassar els límits de llunyania que havia posat la mare i em vaig arribar fins al Turó de la Rovira. Tota una gosadia!!!

Sempre era aquí l'inici, encara que portàvem caminant una estona ja:
el Nen de l'Aru.

Estan iguals, aquest bancs no els ha donat temps d'erosionar-se des que no venia.

Ara podria explicar la història d'aquests replans, d'aquestes fonts, d'aquestes escales, però millor mireu aquesta font (cliqueu a font!). És interessant, però a mi, ara m'interessen els meus records, i són petits.

Sabeu que no em deixàvem conduir l'Arbre Helicòpter??? El seient del pilot estava reservat als dos meus germans... les noies, aquella època... i a més ells eren els grans!!!

El que sí que us transcric el següent:
"El Turó de la Rovira (262 m.) es troba el Parc de Guinardó o Font del Qüento. L’Ajuntament va urbanitzar el parc 1917 segons un projecte de Jean-Claude-Nicolas Forestier. La seva font es va fer molt popular i atreia els veïns de la zona a passar-hi el dia els dies festius i els infants anaven el dimecres de cendra a enterrar la sardina. També era habitual que la gent anés a omplir els càntirs i les galledes però com rajava tan poc aigua que sempre hi havia algú que explicava un conte per entretenir els que feien cua d'aquí el nom de Font del Qüento. El Turó de la Rovira és un espai de memòria viva de Barcelona, on conviuen vestigis d'un poblat iber, les antigues instal·lacions militars republicanes i restes de les barraques de mitjan segle XX. Al seu cim destaca la Bateria antiaèria de la guerra civil (1936-1939)."
Ferran Aisa, fragment de l'article inèdit Barcelona: la ciutat dels 7 turons, publicat al seu bloc Vaixell Blanc.

Quines caretes han fet! Simpàtic!

Des d'aquest turó de Barcelona es veu el mantell de ciment com cobreix tota la ciutat fins arribar al mar.

Dalt del Turó!

La Torre de Collserola, allà a l'horitzó.

Restes dels mosaics dels últims pobladors del Turó.

Les vistes, el mar, a mi els ulls em marxen a la línia de l'horitzó on s'ajunten els blaus de la Terra.

La gent seu per tot el voltant de les restes de la bateria antiaèria i gaudeix, simplement gaudeix.

I flors i més flors! M'hi entretinc amb elles abans de començar la baixada.

Instant d'una mirada enrere.

Va ser ja baixant, després de creuar-me un bon munt de gent, que un dels passejants en va dir "Bon dia!"

Només un, i li vaig contestar, per suposat! M'haguessin pres per boja si hagués anat saludant tothom?

Segurament.

Era la tarda, no ens calia avisar-nos que anàvem de bona fe tal com explica el bloguer Girben d'un dels seus passejos nocturns pel Parc aquí: cliqueu!

Fins i tot jo, amb lo vergonyosa que encara sóc, trobo que dir bon dia, per molts bons dies que hagis de pronunciar en poca estona, seria demostrar una humanitat més humana, i un bon exercici de bones maneres. Però sí, en una ciutat seria de bojos!

Ah! Vull pensar... somiar desperta que potser sí que el vaig trobar l'Arbre Helicòpter... podria ser aquesta la soca, aquestes les arrels... La memòria busca semblances. I les troba!

Anar baixant, anar tombant la mirada.

Inspirar a fons.

Ara ja sí, ara ja no m'oblido de recordar la olor a diumenge, allà a la Fuente del Cuento, allà on ens portava la mamá els diumenges al matí i també els dimecres de cendra amb la sardina, aquella que el meu pare es menjava davant els meus ulls sorpresos amb espines i tot! Com somreia al veure'm la cara de susto.

El cel a la bassa... pinta plugim.

I tanquem la mirada enrere amb el Nen de nou. Frescos els pocs records que guardo, algun no l'explico, que em fa vergonya! No sé si els meus germans se'n recorden el que feia sempre només arribar allà...

Fins aviat!!!