a 2731 msnm

L’altre dia mentre caminàvem pel Corredor em parlaven del Massís del Cotiella, que diuen que està allà des d’abans de la formació dels Pirineus, he intentat buscar informació ràpida però per internet no he trobat res, aquesta xerrada em va tornar a recordar la sortida iniciàtica a l’alta muntanya.

El moment culminant: el cim del Cotielleta

El Cotielleta, amb 2731 metres per sobre del nivell del mar, és el primer cim d'alta muntanya d'aquest planeta que he trepitjat. Vam deixar el cotxe passat el poble de Barbaruens, motxilla a l’esquena i cap amunt. Era el juliol passat, feia sol i calor i van ser unes dues hores i mitja fins al refugi, primer una pista, després uns boscos, ara no recordo si vam passar per l’Ibon d’Armenya abans o després de divisar del Refugi d’Armenya on vam fer nit. Al dia següent ens preparem per pujar al Cotiella, però al ser la primera vegada que trepitjo tarteres i més tarteres i faig una grimpada, quan vam arribar al Coll de Cotiella, ostres! Quin moment, treure el cap just per sobre després de la grimpada, de cop el vent a la cara i unes vistes de la vall! Indescriptible! Bé, quan vam arribar allà es va decidir anar al Cotielleta en uns vint minutets i deixar el Cotiella per un altre dia, que eren com a mínim una hora i mitja més per arribar.

El Coll del Cotiella i el Cotielleta el podeu veure en la capçalera del bloc, i a partir d'aquí, unes imatges de l'excursió.

 

Dins el refugi, a la xemeneia, hi ha una pissarra on s’escriu el poema del dia. Trobem un de León Felipe i deixem un del Jose Daniel Espejo per als següents muntanyencs. També trobem una nota en què avisen de la importància de deixar la porta ben tancada, que una vegada va entrar una vaca i no va poder sortir mai més. No vull ni imaginar la feinada que van tenir els que la deurien trobar allà dins ni des de quan hi era...

La baixada al refugi, dinem, recollim i cap el cotxe, tot plegat un dia i mig només... Els records, vaig caure de cul dues vegades en les geleres del Circ d’Armenya, vaig quasi aprendre a pujar i baixar per tarteres (encara estic en “ello”), i el Coll, allà, les sensacions d’allà són les que més em venen a la ment.

A la tornada un “lugareño” ens va preguntar si veníem d’Armenya i si havíem vist vaques, que feia dies que no sabia per on paraven. Llàstima! No el vam poder ajudar. Anàvem sentint de tant en tant esquelles però de veure algun animal de quatre potes, res de res.

Algunes de les fotos són del guia, el Joan, gràcies muntanyenc!

I ja, per finalitzar, una petita filmació: