Per la Canal de la Serp

I què puc dir d'aquesta sortida!!!

L'abans: proposta del CAM per anar a la Tossa Plana de Lles, miro la ruta, l'estudio, llegeixo ressenyes i demano opinions i potser sí que ho puc aconseguir! M'apunto! Arriba el dia i sortim que plou a Parets, arribem a Guardiola de Berguedà i els companys que estaven al refugi de Cap del Rec ens diuen que ha nevat, que la pista està malament, que bufa fort el vent, així que es canvien els plans i anem cap a Grèixer per fer el Penyes Altes del Moixeró des d'allà...

De dreta a esquerra: Lluís, Miquel, Enrique, Xavier, Jordi, Carlos, Tatsiana, Marga, jo i Francesc. Ole CAM!

El durant: sortim des de Grèixer i comencem a pujar, de cop i volta la sortida ha augmentat el desnivell considerablement, però som-hi! A veure fins on sóc capaç d'arribar! Tot Grèixer té una capa de neu recent estrenada, és un lloc idíl·lic! Ens dirigim cap a la Canal de la Serp pujant pel bosc enfarinat, a la nostra dreta ens protegeixen del vent unes parets impressionants on hi ha molts nius de trencalossos i en veiem un quan ens sobrevola. La nostra vista abasta un paisatge de pics nevats, de crestes punxegudes, veiem com corren els núvols pel cel, com vola la neu dels cims. Per allà dalt i per l'altra banda bufa fort, molt fort el vent! De pujada pacientment els companys em van esperant de tant en tant, i el Carlos i el Miquel, que els tinc a la vora, em donen classes pràctiques per utilitzar els pals d'una forma que no s'hagi de pensar tant (merci de nou!). Arribem fins on pràcticament es pot veure el Coll de Raset, cada vegada hi ha més neu en el camí, i allà decideixo baixar, no tinc temps de fer el Penyes si vull sopar a casa!!! La Marga es torna amb mi i la resta continuen cap amunt, cap al Penyes Altes, a que la neu els cobreixi fins als malucs i a que el vent els despentini de valent! El sentim el vent a les copes del bosc mentre anem baixant, és com música que ens acompanya, i veiem que ja quasi no queda rastre de la neu que havíem trepitjat de pujada.

El després: com dir-ho... Genial! La Marga decideix preparar uns fantàstics macarrons i una mica d'aperitiu per a quan tornin els companys, li faig de pinxe mentre degustem unes cerveses al sol que no trigarà a amagar-se, només això, amargar-se darrera les muntanyes, els companys tornen del Penyes i dinar, xerrameca, cafè... i cap a casa. Diria feliçment, però quasi, recordem el petit incident que ha tingut un company amb el cotxe i la febre d'un altre que els ha fet tornar cap a casa abans d'hora.

I ara alguna foto:

I aquí la resta:

"Jo no camino"

Per Ordesa, l'estiu passat. Foto del Joan

Ahir vaig escoltar a l'Horiginal la Laia Noguera com recitava aquest poema, em va arribar a les entranyes i el vull compartir des dels Plecs...

"Jo no camino.
És la terra que em camina.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
Em caminen els ocells.

Em camina tot el cel sobre l'esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.

Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l'ombra petita de la fulla,
la mica d'airet que fimbreja
dintre l'ombra petita de la fulla.

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.

Regalima el paisatge
en els vessants inexplorats.
Tot el que hi ha és endinsar-se
i la caiguda.

Com els arbres, la memòria.
La voluntat acarnissada de tocar, de tocar totes les coses.
I, en canvi, els ocells, el vent, l'oceà.
I, en canvi, la buidor.

Ficar la mà a la terra.
Enfonsar profundament
la mà en la humitat
de la terra.

I aquesta pressió,
contra totes les coses
que transporto."

De la Laia Noguera i Clofent, Caure (Edicions 62, Barcelona, 2011)

Denúncia, avís, prec, crida... prendre consciència pels turons de Martorelles

Fa més d'un any que mon fill va avisar l'Ajuntament de Martorelles amb proves gràfiques semblants a les que us posaré a continuació, en més d'una ocasió s'ha apropat i ha parlat amb la tècnica de Medi Ambient i li ha comunicat com està aquest turó que pertany al terme municipal de Martorelles a una banda del camí, a l'altra banda pertany a Sant Fost de Campsentelles.

Sempre hi haurà gent amb poca consciència, amb poca bona educació, que no respecta l'entorn, un entorn que no només és seu, potser sí que a casa seva són curosos, però quan en surten deuen pensar que la Terra no és seva i tant els fot! Sempre hi haurà gent així que va per les muntanyes, com també hi ha gent que s'emporta les seves deixalles, inclús sóc testimoni en un munt de sortides de gent muntanyenca que va recollint els "regalets" que els "cauen" als altres, sobretot un company que ruta rere ruta els fica en una bossa i els baixa fins al contenidor del poble més proper que trobem a la tornada.

Però tornem a aquest cas de Martorelles, fa més d'un any que estan avisats, i diuen que han enviat una brigada i tot... Res més lluny de la realitat. La passejada d'avui, a banda de gaudir, era per mostrar-me l'espècie de cau que "algú" es va muntar amb fustes, matalàs inclòs, en un bosc de pi pinyoner i ara mateix hi ha un munt de plàstics, envasos, teles, papers, ferros... i on s'aprecia perfectament les restes d'un foc just a sota de la copa dels pins. S'intueix que el lloc és revisitat per tornar-hi a fer trobades totalment inconscients i inadequades a l'entorn, i la merda es va escampant i va baixant muntanya avall.

No entenc la gent poc responsable, però menys entenc la gent poc responsable que ocupa llocs de tècnics de medi ambient d'una administració pública que el primer que fan quan un ciutadà compromès els va a avisar d'un fet semblant és dir alguna cosa com "però això és Sant Fost, no pertany a Martorelles". Hi ha un altre camí no gaire lluny, una mica més avall del "cau" i no seria difícil que una brigada netegés aquest espai, és un camí per on pot arribar un vehicle on hi càpiga tot.

Les proves gràfiques:

Som sortuts de tenir a la vora aquest entorn, i de debò, tenir cura NO és difícil!!! El bosc és una delícia per caminar i en la passejada hi ha unes vistes impressionants del Vallès i, per estrany que pugui semblar per l'època, van collir camagrocs per dinar!

A l'Arieja per pendents de neu.

Quin dia! Gegantinament petita m'he sentit caminant per l'Arieja de nou, ara trepitjant força neu des de la meva perspectiva, diferent del que opina el "nimf" de roca i glaç, que troba que hi havia poca neu, i que, en realitat, així era.

Vam sortir des de l'Hospitalet prés d'Andorre tub amunt fins que el vam deixar a l'esquerra passant per sota i vam seguir el GR fins a la pujada a la Tossa de Pedourres. Prou feina vaig tenir en aquesta... bé, durant tot el camí, però més en aquesta última pujada familiaritzant-me amb l'ascensió i després amb la baixada amb grampons, així que els companys van arribar a la Tossa i de tornada em van recollir i cap avall, que es veien els canvis climàtics anunciats molt a prop, allà pel cel.

He aprés una mica més a caminar, a caminar sobre neu pendent amunt i pendent avall, els companys atents m'anaven instruint de com posar els peus, la tècnica que tanta falta em fa! Poc a poc, sóc del moviment "slow" sense haver-lo escollit conscientment, anava fent una passa darrera l'altra, alguna foto que altra i la mescla de bona, molt bona companyia, neus, vistes, aigües gelades amb formes capritxoses i també en moviment, menys fred del que havia imaginat, sensació d'anar superant les limitacions del no saber, restes de l'incendi de l'estiu passat, reflexos daurats dels cims il·luminats pel sol als rierols, matinar molt i arribar tard a casa, trobar esperant-me una cocacola molt freda amb un tall de truita de patates i pa amb tomàquet a la tornada a la furgo... tota aquesta mescla em durarà mínim una setmana dins el cap com si encara hi fos allà.

Hi ha alguna foto més, poques però alguna més sí que hi ha pitjant aquí.

UAU! QUIN DIA!!!

Primera caminada del 13 sortint des de Martorelles

Dia de la nit de Reis! Què millor que caminar amb la Maria, la meva fillola, i tota la seva família! La Montse, el Jose i el Josep, i els seu cosins, l'Andrea i l'Arnau.

Objectiu: caminar des de casa seva fins a veure el mar! Cantant cançons infantils, xerrant, fent alguna que altra foto, jugant a "caçar" i escapar-se de ser "caçat"... i al "veo veo" fins anar i tornar del Turó d'en Galzeran, una mica més de 10 km vam fer!

Al final del carrer comença el caminet...

La Maria! Mita-la ella pels boscos de Martorelles!!!

Entre vinyes i ...

... galls. L'està mirant, ella a ell i ell a ella!

Aquí l'Arnau i el Josep l'han "caçada" a la Maria després de córrer darrera d'ella una estoneta.

I el Mar! Per fi el veiem com quasi es confon amb el cel, com bé va apreciar l'Andrea.

La torre de guaita que hi ha al Turó d'en Galzeran, i la papallona aquesta de la dreta de la torre no la vaig veure fins que no vaig mirar les fotos, tota ella vermella i voladora.

 Va donar molt de joc la lupa!

El sol baix de l'hivern, que ben d'hora es posa encara, fa que es dibuixin a terra ombres allargassades ja a la tornada i la Maria que s'hi fixa i em diu "quins peus més grans que tenim!"

Però no tenim pressa i, ja posats, unes passes més amunt i ens acostem al dolmen de Castellruf.

I ja sí, de tornada a casa, a esperar que es faci l'hora d'anar a dormir després d'haver saludat al reis Mags de l'Orient, que van passar per Martorelles portant la clau màgica que obre totes les cases a les mans!


A mi el regal del dia de Reis ja me l'havien donat: aquest passeig des de Martorelles obre la caixa per omplir de caminades des allà i amb ells. En farem un bon munt!

Hi ha més fotos aquí!