"Jo no camino"

Per Ordesa, l'estiu passat. Foto del Joan

Ahir vaig escoltar a l'Horiginal la Laia Noguera com recitava aquest poema, em va arribar a les entranyes i el vull compartir des dels Plecs...

"Jo no camino.
És la terra que em camina.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
Em caminen els ocells.

Em camina tot el cel sobre l'esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.

Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l'ombra petita de la fulla,
la mica d'airet que fimbreja
dintre l'ombra petita de la fulla.

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.

Regalima el paisatge
en els vessants inexplorats.
Tot el que hi ha és endinsar-se
i la caiguda.

Com els arbres, la memòria.
La voluntat acarnissada de tocar, de tocar totes les coses.
I, en canvi, els ocells, el vent, l'oceà.
I, en canvi, la buidor.

Ficar la mà a la terra.
Enfonsar profundament
la mà en la humitat
de la terra.

I aquesta pressió,
contra totes les coses
que transporto."

De la Laia Noguera i Clofent, Caure (Edicions 62, Barcelona, 2011)