El Taga! Sí! Per la ruta que surt des de Sant Martí d'Ogassa!!! Tres anades m'ha costat, la primera fa més d'un any i la segona fa quinze dies, la meteorologia, poca broma amb ella.
Tota l'expedió dalt del cim del Taga. La Lucia, l'Anaïs, l'Àlex, l'Agustí, la Montserrat, la Zaida, el Jaume i jo.
Quina diferència de paisatge el d'ara fa 15 dies! Mireu:
I el camí cap el Taga el trobem unes passes més enllà, a l'esquerra.
Anem pujant, pas a pas, caminet amunt.
Passem per l'abeurador després de pujar uns 200 m de desnivell una mica empinats.
Al cap de no res hi ha la Font del Freixe, i continuem amunt.
Ja veiem la portella d'Ogassa. Com fa falta que plogui!!!
I ja hi som a la Portella! Ja ho veieu, se'ns obren les vistes a tot el Pirineu, aquesta amb el Puigmal al fons.
I un cop passada la tanca, veiem el cim, i també el pal senyalitzador a terra... Sort que no té pèrdua la ruta!!!
Sospesem si intentar posar-lo dret, però sense manya, sense eines, el que pesa, i amb el vent que fa, desistim ràpid ni tan sols de pensar-ho.
La creu realment es distingeix perfectament.
Vistes al nord.
El camí cap endavant: el Taga.
El camí cap endarrera: el Puig de Coma d'Olla i darrera el Puig Sestela.
Els companys ens esperen per fer l'últim tram plegats... jo ho us havia dit que sempre sóc l'última... oi?
Ja hi som!
I des del punt geodèsic es veu així avui tot el voltant (si passeu el ratolí per sobre veureu el 360º):
I comencem a tornar.
I aquí jo mateixa amb el Canigó al fons.
Unes vaques pasturant.
I de nou a l'església. Al cap de poc tornarem i ens farem una bona cervesa al bar que hi ha ara a l'antiga estació de Sant Joan de les Abadesses, parlant de propers projectes, de properes rutes encara per fer... i recordant la primera d'anar al Taga, que la vaig intentar des de Pardines, i la tornaré a intentar, i si hi ha neu millor que millor.
Mireu quin cel vaig captar llavors:
I mireu també el pany de ferro romànic, perfectament conservat.
Renoi quina pena de Pirineu que tenim aquest hivern! On és la neu? A hores d'ara hi hauriem de baixar esquiant gairebe fins Ribes des del Taga. El que és bonic és el contrast d'aquesta herba esgrogueida amb el blau del cel; els deserts son bells, molt bells, tan com inhabitables.
Hores d'ara el que hi ha és risc d'incendis. En la poca estona que vam estar a dalt del cim, diria que vaig poder veure com es desfeia la neu del Canigó i tot!
Mireu quin cel vaig captar llavors:
4 comentaris:
Renoi quina pena de Pirineu que tenim aquest hivern!
On és la neu? A hores d'ara hi hauriem de baixar esquiant gairebe fins Ribes des del Taga.
El que és bonic és el contrast d'aquesta herba esgrogueida amb el blau del cel; els deserts son bells, molt bells, tan com inhabitables.
Sí, noi, sí. La neu...
Hores d'ara el que hi ha és risc d'incendis. En la poca estona que vam estar a dalt del cim, diria que vaig poder veure com es desfeia la neu del Canigó i tot!
Felicitats noia. Aquest ha costat, pero el camí ja està fet, i has arribat allà on volies. Salut i cames!
Gràcies Ramon!
"Ojalá" fos tan fàcil arribar allà on vols més vegades!!! Encara que costés tres intentones... pagaria la pena!
Continuarem caminant!
Publica un comentari a l'entrada